(CAT) 972 65 77 77(FR) 04 88 62 77 77

“Al Nepal, a 4.000 metres, el més important és la gestió dels recursos i la capacitat clínica. De fet, igual que aquí”.

Aquesta és la sorprenent valoració d’Iñigo Soteras i Xavier Caralt, Cap del servei i responsable infermer respectivament del Servei d’Urgències de l’ Hospital de Cerdanya, que son director mèdic i subdirector de cursa a l’Everest Trail Race. Els dos participen, des de fa quatre anys, en l’assessorament previ i l’assistència mèdica de la cursa.

L’ETR és una prova de sis dies, en autosuficiència tècnica, que te un recorregut de 164 kilòmetres amb 30.000 metres de desnivell acumulat. “Com pujar i baixar 15 vegades el Puigmal, però a 4.200 metres d’alçada”, concreten.

Els dos professionals, que pertanyen a l’associació Mountain Medicine, consideren que l’ETR és “la prova més difícil possible en termes d’assistència mèdica”. L’hospital més pròxim és a 6 dies, no hi ha carreteres i l’equip mèdic de tres persones –el completa el Dr. Xavier Piqueras, traumatòleg de l’Hospital de Granollers-  ha de portar tot el que necessiti en tres motxilles. Els participants pateixen els habituals esguinços  contusions i sobrecàrregues però la combinació d’alçada i fatiga extrema crea condicions per que els corredors siguin també víctimes de problemes gastrointestinals, respiratoris i mal d’altura. “El més greu que ens hem trobat ha sigut un edema cerebral i un edema pulmonar en edicions anteriors” diu el Dr. Soteras. Aquest any, no s’han produït incidències fóra del que és habitual en una prova d’aquets tipus.

La clau en l’assistència sanitària en una prova esportiva tan extrema és la gestió els recursos “Aprens a prioritzar i a determinar els recursos que necessites i que et son realment útils i a resoldre els problemes sense les proves diagnòstiques i el suport de que es disposa en un hospital”, afirmen Soteras i Caralt.

Els tres sanitaris de la Everest Trail Race han de ser molt resolutius i forçosament autònoms, perquè un d’ells va un dia per davant de la cursa, l’altre es mou a peu i el tercer en helicòpter. Davant d’una emergència Caralt, infermer, es pot veure obligat a intervenir i si hi ha sort i tenen comunicacions, es converteix en “els ulls del metge” fins que un d’ells pugui arribar. Els metges, per la seva banda, s’ han d’acostumar a treballar amb molt poques eines.

Davant la qüestió de si una experiència en medicina d’esport extrem els aporta alguna cosa en la seva pràctica diària, els dos afirmen que sí. “Naturalment. Faig això perquè m’agrada la medicina d’urgències i aplicar-la en tots els entorns possibles i en aquest entorn s’ha d’aplicar molt més el teu criteri clínic  i s’aprèn a improvisar”, diu el Dr. Soteras. “Gestió de recursos”, remata Xavier Caralt